«No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu» (Lc 1,30)

(Diumenge de Rams, 25 de març de 2018)

Benvolguts joves,

La Jornada Mundial de la Joventut de 2018 és un pas més en el procés de preparació de la Jornada internacional que tindrà lloc a Panamà el mes de gener de 2019. Aquesta nova etapa del nostre pelegrinatge s’esdevé el mateix any en què s’ha convocat l’Assemblea ordinària del Sínode dels Bisbes sobre el tema «Els joves, la fe i el discerniment vocacional». És una bona coincidència. L’atenció, la pregària i la reflexió de l’Església estaran posades en vosaltres, els joves, amb el desig de comprendre i, sobretot, d’«acollir» el do preciós que representeu per a Déu, per a l’Església i per al món.

Com ja sabeu, hem escollit Maria, la jove de Natzaret, a qui Déu va escollir com a Mare del seu Fill, perquè ens acompanyi en aquest viatge amb el seu exemple i la seva intercessió. Ella camina amb nosaltres cap al Sínode i la JMJ de Panamà. Si l’any passat ens van servir de guia les paraules del seu cant de lloança: «El Totpoderós ha fet en mi meravelles» (Lc 1,49), ensenyant-nos a fer memòria del passat, enguany intentem escoltar amb ella la veu de Déu que infon valor i dona la gràcia necessària per a respondre a la seva crida:

«No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu» (Lc 1,30).

Són les paraules pronunciades pel missatger de Déu, l’arcàngel

Gabriel, a Maria, una joveneta senzilla d’un petit poble de Galilea.

  1. 1. No temis

És comprensible que l’aparició sobtada de l’àngel i la seva salutació misteriosa —«Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu» (Lc 1,28)— hagin causat un fort torbament en Maria, sorpresa per aquesta primera revelació de la seva identitat i de la seva vocació, desconeguda per ella llavors. Maria, com altres personatges de les Sagrades Escriptures, tremola davant el misteri de la crida de Déu, que en un instant la situa davant la immensitat del seu designi mateix i li fa sentir tota la seva petitesa, com una criatura humil. L’àngel, llegint en el més profund del seu cor, li diu: «No tinguis por!» Déu també llegeix en el nostre cor. Ell coneix bé els desafiaments que hem d’afrontar en la vida, especialment quan ens trobem davant les decisions fonamentals de les quals depèn allò que serem i allò que farem en aquest món. És l’«emoció» que sentim davant les decisions sobre el nostre futur, el nostre estat de vida, la nostra vocació. En aquests moments ens sentim torbats i aclaparats per tantes pors.

I vosaltres, joves, quines pors teniu? Què és el que més us preocupa en el fons? En molts de vosaltres hi ha una por de «fons» que és la de no ser estimats, de no ser acceptats per allò que sou. En l’actualitat, molts joves se senten obligats a mostrar-se diferents d’allò que són en realitat, per a intentar adequar-se als estàndards sovint artificials i inabastables. Fan «retocs fotogràfics» continuats a la seva imatge, amagant-se rere màscares i falses identitats, fins gairebé convertir-se ells mateixos en un fake. Molts estan obsessionats per rebre el major nombre possible de «m’agrada». I aquest sentit d’inadequació produeix molts temors i incerteses. D’altres tenen por de no ser capaços de trobar una seguretat afectiva i quedar-se sols. Davant la precarietat del treball, molts tenen por de no poder aconseguir una situació professional satisfactòria, de no veure acomplerts els seus somnis. Es tracta de temors que estan presents avui en molts joves, tant creients com no creients. I fins i tot aquells que han abraçat el do de la fe i cerquen seriosament la seva vocació tampoc no estan exempts de temors.

Alguns pensen: potser Déu em demana o em demanarà massa; potser, anant pel camí que m’ha assenyalat, no seré realment feliç, o no estaré a l’alçada del que em demana. D’altres es pregunten: si segueixo el camí que Déu m’indica, qui em garantirà que podré arribar fins al final? Em desanimaré? Perdré l’entusiasme? Seré capaç de perseverar tota la meva vida?

En els moments en què els dubtes i les pors inunden els nostres cors, resulta imprescindible el discerniment. Ens permet posar ordre en la confusió dels nostres pensaments i sentiments, per actuar d’una manera justa i prudent.

En aquest procés, el primer que s’ha de fer per a superar les pors és identificar-los amb claredat, per a no perdre temps i energies amb fantasmes que no tenen rostre ni consistència. Per això, us convido a mirar dins vostre i «donar un nom» a les vostres pors. Pregunteu-vos: avui, en la meva situació concreta, què és allò que m’angoixa, què és allò que més temo? Què és allò que em bloqueja i m’impedeix avançar? Per què no tinc valor per a prendre les decisions importants que he de prendre? No tingueu por de mirar amb sinceritat les vostres pors, reconèixer-les amb realisme i afrontar-les. La Bíblia no nega el sentiment humà de la por ni les seves moltes causes. Abraham va tenir por (cf. Gn 12,10), Jacob va tenir por (cf. Gn 31,31; 32,8), i també Moisès (cf. Ex 2,14; 17,4), Pere (cf. Mt 26,69) i els Apòstols (cf. Mc 4,38-40, Mt 26,56). Jesús mateix, encara que en un nivell incomparable, va experimentar el temor i l’angoixa (Mt 26,37, Lc 22,44).

Per què teniu por? Encara no teniu fe? (Mc 4,40). Aquest retret de Jesús als seus deixebles ens permet comprendre com l’obstacle per a la fe no és sovint la incredulitat sinó la por. Així, l’esforç de discerniment, una vegada identificades les pors, ens ha d’ajudar a superar-les obrint-nos a la vida i afrontant amb serenitat els desafiaments que ens presenta. Per als cristians, en concret, la por mai no ha de tenir la darrera paraula, sinó que ens dóna l’ocasió per a realitzar un acte de fe en Déu… i també en la vida. Això significa creure en la bondat fonamental de l’existència que Déu ens ha donat, confiar en ell ens porta a un bon final a través també de les circumstàncies i vicissituds que sovint són misterioses per a nosaltres. Si pel contrari alimentem el temor, tendirem a tancar-nos en nosaltres mateixos, a aixecar una barricada per a defensar-nos de tot i de tothom, quedant paralitzats. Hem de reaccionar! Mai no ens hem de tancar! A les Sagrades Escriptures trobem 365 vegades l’expressió «no tinguis por», amb totes les seves variacions. Com si volgués dir que tots els dies de l’any el Senyor ens vol lliures del temor.

El discerniment es torna indispensable quan es tracta de trobar la vocació pròpia. La majoria de les vegades no està clara ni és totalment evident, però es comprèn de mica en mica. El discerniment, en aquest cas, no pretén ser un esforç individual d’introspecció, amb l’objectiu d’aprendre més sobre els nostres mecanismes interns per a enfortir-nos i aconseguir un cert equilibri. En aquest cas, la persona pot arribar a ser més forta, però roman tancada en l’horitzó limitat de les seves possibilitats i dels seus punts de vista. La vocació, en canvi, és una crida que ve de dalt i el discerniment consisteix sobretot a obrir-se a l’Altre que crida. Es necessita, doncs, el silenci de la pregària per a escoltar la veu de Déu que ressona en la consciència. Ell crida a la porta del nostre cor, com ho va fer amb Maria, amb ganes d’entaular amistat amb nosaltres a través de la pregària, de parlar-nos a través de les Sagrades Escriptures, d’oferir-nos la seva misericòrdia en el sagrament de la reconciliació, de ser u amb nosaltres en la comunió eucarística.

Però també és important parlar i dialogar amb altres, germans i germanes nostres en la fe, que tenen més experiència i ens ajuden a veure millor i a escollir entre les diferents opcions. El jove Samuel, quan va sentir la veu del Senyor, no el va reconèixer immediatament i tres vegades va anar a trobar Elí, el vell sacerdot, el qual al final li va suggerir la resposta correcta que hauria de donar a la resposta del Senyor: «Si algú et cridava, digues: “Parla, Senyor, que el teu servent escolta”» (1Sa 3,9). Quan dubteu, sapigueu que podeu comptar amb l’Església. Sé que hi ha bons preveres, consagrats i consagrades, fidels laics, molts d’ells joves que poden acompanyar-vos com a germans i germanes grans en la fe; moguts per l’Esperit Sant, us ajudaran a aclarir els vostres dubtes i a llegir el designi de la vostra vocació personal. L’«altre» no és únicament un guia espiritual, sinó també aquell que ens ajuda a obrir-nos a totes les riqueses infinites de l’existència que Déu ens ha donat. Cal que deixem espai a les nostres ciutats i comunitats per a créixer, somniar, mirar nous horitzons. No perdeu mai el gust de gaudir de l’encontre, de l’amistat, el gust de somniar junts, de caminar amb els altres. Els cristians autèntics no tenen por d’obrir-se als altres, de compartir el seu espai vital transformant-lo en espai de fraternitat. No deixeu, estimats joves, que el resplendor de la joventut s’apagui en la foscor d’una habitació tancada en la qual l’única finestra per a veure el món sigui l’ordinador i l’smartphone. Obriu les portes de la vostra vida. Que el vostre ambient i el vostre temps estiguin ocupats per persones concretes, relacions profundes amb les quals pugueu compartir experiències autèntiques i reals en la vostra vida quotidiana.

 

Francesc

Vaticà, 11 de febrer de 2018, VI Diumenge del Temps Ordinari

Memòria de la Mare de Déu de Lourdes

TEXTOS TRETS DE:

Català CA Español ES