L’Ermita de la Mare de Déu del Roser.

El dotze de febrer de mil nou-cents cinquanta-tres, en Joan Pagès Esteve, (marit de Cristina Riera), lliura a la Mitra de Barcelona el terreny necessari a la Coma Griga, per construir-hi la nostra ermita dedicada a la Mare de Déu del Roser i al culte catòlic, en atenció al desig majoritari de climentons i climentones, acompanyats del seu rector Mn. Isidre Puig.

Molt aviat s’hi va construir una petita capelleta muntada sobre un pilar de fusta de secció quadrada, d’uns setze centímetres de costat i un metre vuitanta d’alçada, -aproximadament-, amb una peanya, a la part superior, sobre la que s’hi col•locava la capelleta d’uns quaranta centímetres, on hi havia la imatge de la Mare de Déu del Roser. Per celebrar-hi l’Eucaristia, s’hi improvisava un altar al davant.

Després de l’esmentada capelleta s’hi construí la primera ermita, de dimensions més petites que l’actual, que fou inaugurada el mil nou-cents cinquanta-vuit, on a l’interior hi havia la imatge de la Mare de Déu del Roser i l’altar, amb poc espai més a aixopluc. Era tant reduït que quan s’hi celebrava l’Eucaristia, el dia de la festa patronal, tots els feligresos s’hi situaven a l’exterior.

Aprofitant part de l’estructura anterior, el mil nou-cents vuitanta-cinc, fa trenta-dos anys, s’hi construí l’actual ermita, de planta rectangular, contraforts laterals, volta interior de mig punt, teulada amb teules a dues aigües, absis rodó, campanar d’espadanya i finestres amb vitralls.

Un gran “valor” de les ermites, des de la primitiva capelleta, fins la construïda el mil-noucents cinquanta-vuit i l’actual de mil-noucents vuitanta-cinc, ha estat la significativa participació de climentons i climentones en la seva construcció. Mentre els homes participaven fent l’estructura i els acabats de l’obra, les dones hi ajudaven preparant el menjar i col•laborant en tota mena de feines. Els infants, no cal dir, que tenien un marc per fer els seus jocs, fantàstic.

Fa pensar en la religiositat i la fe, de tantes persones que intervingueren amb el seu esforç, com “pedres vives”, fent possible l’existència de l’actual ermita, a lloança de Santa Maria, sota l’advocació del Roser. Una fe expressada amb l’esforç persistent per acabar una obra estimada i feta amb el valor afegit que hi van posar tots els participants. Un bon testimoni cristià i de bona convivència per a les futures generacions de climentons i climentones.

Tan de bo que les noves generacions, més enllà de l’entorn de la natura i l’estètica de l’arquitectura de l’ermita, descobreixin en la Mare de Déu del Roser, les virtuts de Santa Maria, mare de Jesús i mare nostra, que vetlla per nosaltres amb el seu amor, el seu compromís, amb humilitat, alegria, esperit de servei i pregària, com a intercessora davant de Déu. Que ella ens obri el cor a tots per tal que siguem capaços d’augmentar en nosaltres la fe, (confiança en Déu), l’esperança, (persistint en el nostre camí), i la caritat, (l’amor als germans).