Lectura de l’evangeli segons sant Joan 20, 19-31

Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!».

Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!».

Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

Comentari de l’evangeli

La petita història de l’apòstol Tomàs de que ens parla l’evangeli d’avui és la història d’una actitud molt freqüent entre les persones –també entre nosaltres mateixos-: “si no ho veig, no ho crec…” I la resposta-ensenyament del Senyor davant d’aquesta manera de pensar i de fer és també molt clara: “feliços els qui creuran sense haver vist…”
Ens trobem, per tant, en l’etern dilema entre la visió materialista i la visió espiritualista de la vida, entre el pur pragmatisme i l’arriscada utopia. O pensem que només val el que es veu, o creiem que hi ha coses que no es veuen, però que tenen un gran valor…
És clar, però, que les coses no són sempre radicalment absolutes i totalment clares. I d’aquí sorgeix la nostra actitud de dubte. Dubtar, com Tomàs, és, fins i tot, en moltes ocasions, la via necessària per arribar al “Senyor meu, Déu meu” de la confessió profunda de fe. “La fe –va escriure un gran convers- és la capacitat de superar els dubtes ”.

Manel Simó