Lectura de l’evangeli segons sant Lluc 18,1-8

En aquell temps, Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».

I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».

Comentari de l’evangeli

Aquesta paràbola de la vídua inoportuna, ens mostra com necessitem pregar a Déu amb constància i sense defallir perquè mogui el cor de les persones.

Arribar a implantar plenament el Regne de Déu en aquest món és la nostra gran utopia, i no podem deixar de treballar, encara que no sempre les nostres tasques i els nostres esforços tinguin un final feliç com el de la paràbola.

És ben cert que no sempre tenim una idea adequada de Déu. Pensem massa, per exemple, en el Déu omnipresent i omnipotent, com si hagués de ser un Déu justicier i venjador dels oprimits. I resulta que Déu ens ha donat com a do suprem la llibertat i es mostra més aviat com el Déu que fa camí amb els febles, els impulsa i no els deixa mai de la seva mà.

Pregar és una actitud de confiança en Déu. En el Déu que a voltes no entenem, però que sabem que ens estima perquè ens ha donat la vida.

Pregar és tenir la fe i la confiança suficients com per a pensar que els drets dels més febles són els drets de Déu.

Manel Simó