Lectura de l’evangeli segons sant Lluc 24:13-35

Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l’únic que no saps el que hi ha passat?» Els preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble.

Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu.

Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.»

Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes! ¿No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar a la seva glòria?» Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint pels de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres, que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els en donava.

En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «¿No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.» Ells l’havien reconegut quan partia el pa.

Comentari de l’evangeli

El relat que presenta avui l’evangeli és exclusiu de l’evangelista Lluc, i es tracta d’una esplèndida catequesi sobre l’Eucaristia.
A la narració hi ha quatre moments molt significatius:
1) Uns deixebles es posen en camí amb tot el seu equipatge de tristeses, desil•lusions y dificultats…
2) Aquells caminants decebuts comencen a escoltar la Paraula d’un company de camí que s’ha posat al seu costat…
3) Continua el relat diem que aquells deixebles conviden el company a entrar a casa seva, i allà el reconeixen quan partí el pa i el compartí amb ells.
4) Finalment, els dos deixebles van corrents a Jerusalem a comunicar allò que havien viscut…

¿No és aquest el sentit més profund de les nostres Eucaristies?
– també nosaltres estem sempre en camí amb l’equipatge de les nostres situacions concretes
– anem a l’església escoltar la Paraula desitjosos de que fecundi la nostra vida
– rebem el pa com a signe d’una vida lliurada i compartida
– i tornem, de l’església al món, a comunicar allò que hem viscut…

Manel Simó

Català CA Español ES