Lectura de l’evangeli segons sant Lluc 24,46-53

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Així ho diu l’Escriptura: El Messies havia de patir i havia de ressuscitar el tercer dia d’entre els morts, i cal predicar en nom d’Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.

Després se’ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. I mentre els beneïa, es va separar d’ells i fou endut cap al cel. Ells el van adorar. Després se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria. I contínuament eren al temple beneint Déu.

Comentari de l’evangeli

La festa de l’Ascensió del Senyor, que celebrem avui, no es pot dir que sigui un fet històric en el sentit estricte del terme. I, de fet, fins al segle V la festa de Pasqua i l’Ascensió eren una sola, perquè l’Ascensió era senzillament una manera de descriure la nova manera de viure de Jesús prop de Déu, un cop glorificat i constituït Senyor del món i jutge universal.
Va ser només l’evangelista Lluc, en concret, que avui llegim, qui va historificar l’Ascensió.
Al Credo diem se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare.
El cel, evidentment, no és un lloc, sinó una situació en que també nosaltres serem transformats si vivim en l’amor i la gràcia de Déu.
D’altra part, la partença de Jesús ens deixa a nosaltres la missió de continuar la seva tasca. El poeta León Felipe ho expressa d’una manera molt vivencial: Jesús va venir, ens digué allò que havíem de fer, ens envià el seu Esperit, i se n’anà…
Que allà on ha arribat ja el nostre Pastor, puguem arribar també un dia tots nosaltres.

Manel Simó